Un gran nombre d’estudis mostra que
l’individu cerca una gran diversitat de valors quan visita el medi natural, en
particular un desig de tranquil·litat i bellesa i un intent d’escapar de
l’estrès de la vida urbana per assolir unes experiències intenses i
transcendentals.
Es poden identificar quatre
experiències en la pràctica de l’activitat fisico-esportiva en el medi outdoor:
L’experiència de sensacions fortes.
Es basa en la vivència d’“emocions–
xoc” (Lacroix, 2005), sensacions impactants que fan que es segregui adrenalina
(descens d’un riu, salt en paracaigudes, etc.). La percepció del risc dependrà
de la distorsió perceptiva generada per l’entorn social (espectacularitat o
freqüència d’accidents mortals), pel grup (motivador o atenuador) o per la
capacitat i habilitat del practicant (Fuster y Elizalde, 1995). En aquest cas
el paisatge es percep com un espai de joc, com el marc que assegura la vivència
de l’emoció.
L’experiència a partir de les relacions socials.
El medi natural pot servir d’espai
d’experiències compartides de comunió, diferenciació, reconeixement o
trivialitat social (Bouchet y Lebrun, 2004: p. 84). Cada tipus de relació
tindrà el seu marc natural i el seu temps i viurà les mateixes activitats amb
enfocaments diferents. Si considerem les necessitats de contacte d’una societat
urbana cada vegada més anònima, individualista i virtual, el caràcter classista
de l’oci i la complicitat que es produeix en els nuclis de pràctica, llavors el
paisatge es transforma en un marc de percepció contrastat i diferent que genera
un espai específic per aïllar, unir o diferenciar els grups socials.
L’experiència del descobriment.
A través de les activitats físiques
que permeten desplaçar-se pel territori, es descobreix el patrimoni cultural,
natural o social amb una variant d’autenticitat, llibertat, profunditat o
incertesa segons cada persona. Aquesta pràctica possibilita introduir-se en
nous espais territorials més o menys desconeguts i viure directament o
indirectament l’especificitat del lloc (des de l’idioma, als jocs populars o la
gastronomia). El paisatge pot ser tant el marc on s’ubica el patrimoni visitat
com la finalitat mateixa de l’activitat.
L’experiència del desenvolupament personal.
La simple presència de natura es
reconeix com una font de relaxació, de prevenció
de l’estrès i de beneficis curatius
(Pretty i Barlett, 2005: p. 305). És la relació de l’individu amb el seu entorn
el que engendra l’experiència i el que li genera desenvolupament i coneixement
(Milton, 2002: p. 40). Aquesta és la finalitat d’aquells practicants que
busquen, amb l’activitat física en la natura, l’adquisició d’algun aprenentatge
(noves habilitats tècniques, actituds directives, creixement personal),
l’ampliació dels límits propis (reptes i rècords personals) o la millora de la
salut (estètica, mental, higiènica). Les diferents experiències de
desenvolupament personal es mouen en un entorn més o menys estructurat segons
el seu objectiu.
Font:
http://www.catpaisatge.net/fitxers/publicacions/paisatge_salut/ps_3_4.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada